La protecció de cases i finques és, avui en dia,
una màxima necessitat. La crisi actual comporta una gran proliferació d’assalts
a llars. Des de sempre s’ha utilitzat els LGD per a aquesta finalitat, però
avui en dia podem dir que les races turques i les russes són les millor
seleccionades per a aquesta funció. A Turquia, Àsia Central i
Rússia es consideren normals uns nivells de drive que a l’Europa occidental no
són comuns. A més, a Rússia s’ha treballat, des de fa temps, amb els CO
(Caucasian Ovcharka) i els CAO (Central Asian Ovcharka) per a usos militars i
de seguretat. A diferència de zones com, per exemple, la Península Ibèrica, on
els ramats acostumen a pasturar en zones remotes, amb poc contacte amb humans,
a les ex-repúbliques soviètiques els ramats sempre han estat propers a la gent.
L’ancestral cultura nòmada d’aquestes terres ha fet que el gos hagi esdevingut,
des de sempre, protector de la família i, al mateix temps, del ramat. En canvi,
a les nostres terres, el gos guardià de ramats s’ha hagut d’acostumar a un
tracte molt escadusser amb la gent, vinculant-se més amb les ovelles. Per això,
races com el Muntanya del Pirineu excel·leixen com a protectors de ramats, i
són les preferides per a aquesta funció, però tenen un caràcter més
independent.
A Rússia, l’ús dels
“ovcharka” o “volkodavs”, que és el nom que s’aplica genèricament al CO i al
CAO, com a guardes de propietats, està estés fins al punt que existeixen proves
de capacitat de treball específiques per a aquestes races. De la mateixa manera que
a Alemanya un Pastor Alemany no pot tenir “papers” si no és capaç d’assolir un
cert nivell en Schutzhund (disciplina dissenyada específicament per al Pastor
Alemany), a Rússia, un CAO no obtindrà ni papers ni títols si no supera les
proves de capacitat de treball corresponents.
El resultat és que els CAO han demostrat, a
través de la cria orientada a aquesta finalitat, uns grans nivells d’obediència
i protecció.
Totes les races de LGD excel·leixen com a gos de
protecció perquè són absolutament submises amb la seva família (ramat, etc.) i
tot el contrari amb els extranys (depredadors de qualsevol mena). Però, al meu
entendre, la més excel·lent de totes és el CAO perquè, donada la seva funció
històrica i la recent cria orientada a la protecció de la llar, està ben
socialitzada amb l’ésser humà, no el tem, però tampoc se’n fia. El CAO és un
gos molt segur de si mateix, valent, assenyat (importantíssim, en un gos tan
poderós) i molt protector. Es poden veure excel·lents exemples de l’actitud
defensiva dels “ovcharka” en els següents vídeos: https://www.youtube.com/watch?v=ahwFujle7CE
CAO és el nom genèric per al gos de protecció
propi de tota l’Àsia Central, però n’existeixen variants, depenent del país
d’origen. Així, a Turkmenistan trobem l’Alabai, a Kazakhstan, el Tobet, etc.
Com en tots els LGD, com més de muntanya, més robust i pelut i, com més
estepari, més lleuger i de pèl més curt. La variant de més renom avui en dia és
l’anomenada Alabai. Aquest reuneix totes les virtuts de la raça: noblesa,
fortalesa, coratge, intel·ligència, resistència a l’esforç i als extrems
climàtics, salut...Es pot trobar informació apassionant sobre la raça a:
L’Alabai no
necessita entrenament per a ser gos guardià. Aquesta és la funció que té
programada genèticament des de fa, com a mínim, 4000 anys. Altres races usades
per a la guarda, com per exemple el pastor alemany de treball, acostumen a
necessitar entrenament per a mostrar les conductes pròpies d’un gos de guarda
equilibrat.
Cal no confondre un gos de guarda amb un gos
policia. Tot i que comparteixen moltes característiques i que n’hi ha que
compleixen perfectament totes dues funcions, no són el mateix.
En tots dos casos, el gos ha de tenir capacitat
de combat, ha de ser coratjós i equilibrat. Però per a les funcions de policia
cal un gos més lleuger, ràpid, amb gran capacitat d’atac, per tal de perseguir
i capturar malfactors. En canvi, per a la funció de guarda, cal un gos
imponent, molt fort i capaç d’actuar sense ajuda humana. La raó és que un gos
de policia normalment no ha de lliurar l’agent d’un atacant, només ha de
facilitar-li la feina de capturar-lo. L’agent de policia és persona entrenada
en defensa personal. En canvi, el gos guardià pot haver de defensar un nen o un
adult indefens, per la qual cosa li caldrà molt de coratge, potència física i
criteri propi. Al mateix temps, al gos policia no li caldrà ser especialment
dòcil amb l’agent, donat que aquest ja sabrà com tractar-lo. En canvi, el gos
guardià d’una família haurà de ser totalment submís amb tots els membres de la
família, incloses les mascotes.
Existeix la tendència a confondre gos policia
amb gos de guarda, donat que els gossos policia poden ser molt bons gossos de
guarda, però no són el tipus original, configurat genèticament per a ser
perfecte per a aquesta funció.
Els LGD en general, i l’Alabai en particular,
són en origen protectors de ramats. Això implica que han de ser absolutament
submisos amb el bestiar, no poden molestar-lo ni atacar-lo, però al mateix
temps, han de ser terribles amb els depredadors. Per això, quan un d’aquests
gossos viu amb una família, entén aquesta com a ramat, de manera que la
protegirà amb la pròpia vida, però essent submís.
LGD vigila sempre, les 24 hores del dia, i
especialment de nit, que és quan més ataquen els llops. Consumeix poc en relació
al seu pes, donat que en la seva vida de pastor no disposa d’abundància de
menjar. Tampoc ataca sense necessitat, perquè no
serveix de res empaitar el depredador i deixar el ramat sol. L’única part
relativament complicada és que LGD és un gos amb criteri propi. Ell considera
que coneix la seva feina, i no obeeix fàcilment les ordres que contradiuen el
seu criteri. Per exemple, l’LGD tendeix a considerar els gossos desconeguts com
a depredadors, i no tolera fàcilement la seva presència.
No comments:
Post a Comment