Educació
La regla d’or de la tinença d’un LGD és no
dur-lo mai deslligat en un lloc on pugui haver-hi altres gossos. L’Alabai
tendeix a ser hostil amb gossos desconeguts, i no val la pena jugar-se-la.
D’una banda, és bo que l’animal se socialitzi amb tothom, persones i animals.
Però la socialització ben entesa implica socialitzar-se primer amb l’amo, és a
dir, mostrar atenció i obediència a l’amo abans d’interactuar amb altres
éssers.
Tots els gossos en general, però especialment
els de guarda, dotats d’una capacitat d’agressió més alta, s’han de guanyar tot
allò que se’ls dóna, sigui el menjar, les carícies o el passeig. Per a obtenir
allò que vol, hauria de donar alguna mostra d’obediència o atenció a l’amo. Per
exemple, seure abans de rebre l’aliment, mirar l’amo abans de sortir a passeig,
sortir per la porta tranquil·lament i sense estrebar o fins i tot darrera.
Convé que el gos entengui que allò de què disposa és gràcies a l’amo.
Massa sovint es
troben gossos voltant descontroladament, sense l’obediència suficient com per
tornar a l’amo quan se’ls requereix. Sé per experiència que aquesta pràctica és
perillosa, perquè pot conduir fàcilment a baralles. Quan dos gossos del mateix
sexe es troben, normalment s’ensumen, es coneixen i comencen a jugar. Però quan
es tracta de gossos amb mentalitat territorial, amb capacitat per a la guarda,
es pot donar la baralla per a determinar la dominància. El problema és que el
gos que ha estat agredit i ha passat suficient por com per a quedar
traumatitzat, molt probablement es tornarà, a partir d’aquell moment, agressiu
amb altres gossos, i aquest tipus d’agressivitat és molt difícil de corregir.
Per això, el concepte de socialització entès com a engegar els gossos per a què
es relacionin entre ells ignorant-se recíprocament amb l’amo no és una bona
idea, sobretot quan implica a gossos de treball.
L’Alabai és un gos de pensament autònom, que
valora els missatges de l’amo, i decideix si per a ell tenen sentit o no. En
funció d’això, cumplirà les nostres ordres, o no. Per això, és comú que
decideixin no fer-nos cas quan els cridem cap a nosaltres si tenen algun
assumpte (sempre relacionat amb la nostra protecció) pendent.
És molt interessant permetre’ls exercitar-se. La
marxa constant però sense pressa és el seu ritme preferit. Per això és bona
idea fer canicross. Però si volem que el gos camini al nostre costat sense
tibar, és molt probable que necessitem un collar d’entrenament. Els collars de punxes i els estranguladors, si se saben utilitzar http://leerburg.com/fit-prong.htm, permeten controlar i educar gossos durs i forts físicament i de caràcter.
La idea bàsica d’un collar d’entrenament és
assegurar-se la no confrontació. Si, per exemple, el nostre gos tiba per a
llançar-se contra un altre gos, li diem “no”, però no tenim manera de
retenir-lo, entendrà que “no” no vol dir res. En canvi, si quan li diem “no” i
ell continua, rep una correcció amb un collar d’entrenament, automàticament
entendrà que “no” vol dir “no”. Semblantment passa si li
diem “vine”, ell s’escapa, i no hi podem fer res. Cada vegada que passi això,
entendrà més i més que “vine” no vol dir res. En canvi, si l’entrenem amb una
corda llarga, quan intenti ignorar l’ordre “vine”, podrem estirar la corda i
obligar-lo a tornar. Així entendrà que “vine” vol dir “vine”.
Evidentment, el gos
és intel·ligent com per saber si porta o no el collar d’entrenament, o la corda
llarga. Per això pot passar que només es comporti adequadament quan utilitzem
el material d’entrenament. En qualsevol cas, però, no podem permetre’ns donar
ordres que no es compleixin. Això seria maleducar.
L’entrenament en
positiu, d’altra banda, és molt eficaç i crea vincle. Premiar el gos per la
seva bona conducta amb un trosset de menjar que li agradi (no per alimentar-lo,
sinó per a corroborar una bona conducta) o amb una joguina, li permet aprendre
les ordres de forma motivadora, amena i sense pressió. El problema és que
l’entrenament en positiu sense correccions té limitacions. Per exemple, no serà
eficaç per a retenir un gos que veu un esquirol i vol empaitar-lo més que cap
premi en el món.
L’Alabai no és molt donat als premis en forma de
menjar o de joguina. D’una banda, és una raça acostumada a passar amb
relativament poc menjar: Per altra banda, el seu moderat Prey Drive no el fa
molt propens a capturar joguines.
En conclusió, l’educació de l’Alabai demana
fermesa, tot i que podem usar el mètode d’entrenament en positiu a l’hora d’ensenyar
conductes concretes (ex: seure, tornar quan se’l crida…). Quan sabem que el gos
comprèn al 110% el que li demanem i cal que ho faci, però decideix no fer cas,
és el moment d’aplicar una correcció. http://leerburg.com/corrections.htm
Alimentació
L’alimentació de l’Alabai no és molt exigent. La
raça evoluciona a les zones desèrtiques o estepàries de l’Àsia Central, on els
ramats han de desplaçar-se molt per a alimentar-se, els animals han de resistir
temperatures extremes i els gossos han de ser forts i corpulents per a poder-se
defensar de llops i hienes.
La solució evolutiva dels LGD en general ha
estat desenvolupar un metabolisme lent i una actitud de descans quan no cal
entrar en acció, reservant així energia per quan calgui. Aquest tret fa de
l’Alabai un guardià atent però tranquil i insubornable, que no agafarà menjar
d’algú que no conegui, ja que evolutivament no està acostumat a ser comprat a
partir de menjar.
A l’Alabai no li cal un pinso car o molt
nutritiu en el seu període de creixement, perquè és millor per als
desenvolupament de la seva estructura òssia que no creixi massa ràpid ni pesi
massa mentre és encara cadell. No és gens recomanable que mengi aliment
especial per a cadells, perquè el seu creixement es dóna durant un període molt
llarg, i cal no accelerar-lo. Tot i que el creixement més notable és fins als
18 mesos, els mascles continuaran creixent fins als tres anys i mig. Si optem
per un pinso de bona qualitat, caldrà anar en compte de no subministrar
raccions massa abundants.
No comments:
Post a Comment